Escola paisatgística d'Olot

dimecres, 20 d’octubre del 2010

dilluns, 27 de setembre del 2010

dimecres, 14 de juliol del 2010

dijous, 8 de juliol del 2010

dilluns, 5 de juliol del 2010

Dia gris en Sant Miquel de Pineda

dilluns, 28 de juny del 2010

dilluns, 21 de juny del 2010

dimecres, 16 de juny del 2010

dimecres, 2 de juny del 2010

dilluns, 31 de maig del 2010

divendres, 21 de maig del 2010

dijous, 20 de maig del 2010

dilluns, 8 de març del 2010

dimarts, 26 de gener del 2010

dilluns, 11 de gener del 2010

dimarts, 1 de desembre del 2009

dimarts, 20 d’octubre del 2009

dimecres, 7 d’octubre del 2009

dimarts, 6 d’octubre del 2009

dimecres, 30 de setembre del 2009

ESCOLA PAISATGÍSTICA D'OLOT

L'Escola paisatgística o pictòrica d'Olot és un grup d'artistes pintors que varen iniciar un estil pictòric propi a la segona meitat del segle XIX en què el tractament de la llum i les variacions cromàtiques prenen cabdal importància. Inclou no tan sols els artistes olotins, sinó tots aquells que han pres el paisatge d'Olot com a font d'inspiració per a llurs realitzacions, executades, però, amb plena llibertat de tendència, d'estil i de tècnica. Per extensió s'inclouen en aquest grup a tots els artistes pictòrics vinculats a Olot i la seva comarca, la Garrotxa.

HISTÒRIA

A Catalunya, la puixança i proliferació de la pintura coincideixen amb el moment històric de la Restauració. Període marcat per la prosperitat econòmica que afavorí una burgesia que es constituí com el motor de la Renaixença cultural del catalanisme polític. Aquesta burgesia tingué, en el camp de l'art, una influència molt considerable; volia un art realista però, al mateix temps, amable, elegant i optimista, i preferí la pintura per damunt d'altres disciplines. Aquest període va propiciar a Catalunya l'inici i consolidació de diverses escoles pictòriques, entre elles la d'Olot.

Pren importància perquè es tracta de l'aparició d'una escola catalana de paisatge similar a l'escola paisatgística de Barbizon. El seu creador fou Joaquim Vayreda i Vila, format sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina. Després d'unes obres de clara tendència naturalista passà a un nou concepte de plasmació: les múltiples versions del paisatge d'Olot, en què el tractament de la llum i les variacions cromàtiques són elements importants. L'Escola d'Olot va prendre el paisatge de la Garrotxa com a font d 'inspiració per a la seva obra, però amb llibertat d'estil. Els quadres de Vayreda atragueren l'atenció d'altres artistes com Barrau, Galwey, Brull, Masriera, Urgell, Casas, Rusiñol i altres que anaren a Olot i pintaren també aspectes d'aquest paisatge.

La tradició artística d'Olot fou recolzada amb la fundació de l'Escola d'Art d'Olot l'any 1783 pel bisbe Tomàs de Lorenzana, i també per la creació de tallers dedicats a la reproducció d'imatges religioses. El primer taller que es dedicà a aquesta tasca, “El Arte Cristiano” fou fundat l'any 1880. La indústria d'imatgeria religiosa es va estendre notablement a partir del 1900 a Olot i es va convertir en una important activitat econòmica de la ciutat. Actualment l'antiga fàbrica del Arte Cristiano s'ha convertit en el Museu dels Sants.

L'escola s'institucionalitzà amb la tasca pedagògica del pintor Josep Berga i Boix, director del Centre Artístic-Cultural d'Olot —fundat per Vayreda (1869)— i, més tard, director de l'Escola Pública de Dibuix (1877-1914). Les exposicions anuals organitzades primer pel Centre i després per altres entitats olotines ajudaren a difondre aquesta pintura.

També a les aules de l'Escola Pública de Dibuix -anomenada des del 1939 Escola de Belles Arts i Oficis- s'han format sota la direcció d'Ivó Pascual (1914-1936), Martí Casadevall (1932-1951), Bartomeu Mas i Collellmir (1961-1969) i, en l'actualitat, de Joan Vilà i Moncau, nombrosos artistes que per llurs realitzacions han donat continuïtat a l'escola. Les exposicions anuals realitzades des del Centre Artístic i més tard per altres entitats olotines, com el Centre Catalanista, ajudaren a difondre el moviment. Hom podria mencionar d'entre una nombrosa llista diversos continuadors com Josep Berga i Boada, Josep Clarà, Melcior Domenge, Josep Pinós, Joaquim Farjas, G.Devesa, R.Llimona, Joaquim Marsillach, Pere Gussinyé, Vicenç Solé, Lluís Gómez, Sebastià Congost, Àngel Codinach, Jordi Curós i Marià Oliveras.